Vaig començar a escriure les conclusions de les sessions de teràpia en llibretes, papers o notes al mòbil que acabaven perdent-se entre un magma caòtic d'anotacions que mai més llegia.
Em sabia greu, perquè sabia que hi havia molta saviesa en les reflexions que feien les persones al llarg de la teràpia, i era una pena que quedessin en un no res.
Vaig decidir recopilar-les i generar-ne de noves amb més ordre i més ben escrites. Instagram em donava un espai ideal per fer-ho. Les stories. Un cel feia de llenç on deixar anar les frases que em venien al cap al llarg del dia. Eren unes paraules que s'enduia el vent 24 hores més tard gràcies a la fugacitat de l'eina. I això ja m'agradava.
Però el que va començar sent una recopilació, va esdevenir un aparador que molta gent veia i, per tant, valorava. Però jo només volia condensar els meus pensaments, susceptibles a mil variacions, evidentment. Res més.
I aquestes valoracions em feien escriure des d'una nova perspectiva, la d'agradar als lectors. Quan em vaig adonar que pensava més en si el que escrivia rebria likes o no, vaig deixar de pujar stories. I d'aquí a deixar de publicar res a Instagram ja només hi va haver un pas.
Com a tothom, m'agrada agradar, però com a efecte col·lateral, no com a objectiu. Busco la coherència i la comprensió, quan escric. Si les meves paraules ressonen a algú, millor que millor. Però si no ho fan, ja ho han fet en mi, i això és el que compta.
Espero que el blog sigui un bon lloc on esquivar les trampes del narcisime i de la distracció, tan pròpies de les xarxes socials, i poder escriure lliurement tot el que la meva professió m'ensenya. Com una llibreta més, aquí endreço idees i intento entendre una mica en què consisteix això de l'existència humana.
I si serveix a algú, encara tindrà més sentit, tot plegat.
Comentarios